Home roig, gos pelut i pedra redona. Rondalla

El nostre grup vam escollir aquesta rondalla d’Enric Valor, ja que a un membre del grup li la contava la seua àvia quan era petita. Per contra, a la resta de membres, ens recordava a altres contes de tradició oral que ens contaven de menuts, com la caputxeta vermella, perquè en les dos històries podem observar com els protagonistes se’n van de viatje o d’excursió sols i amb el consell dels pares; o per exemple, el conte dels tres porquets on el germà més menut és el més espavilat i intel·ligent.

A més, a tots ens ha ocorregut que de vegades, al no fer cas dels consells dels pares, pensant que ells no ens entenen, hem eixit malparats. D’aquesta manera, tots ens podem sentir identificats en qualsevol moment de la història, facilitant així la connexió i l’atenció total cap aquesta.

Per tot açò i perquè ens va agradar la rondalla quan la vam llegir, ja que és realment entretinguda, vam decidir escollir-la. També, podem dir que de cara als xiquets, aquests es poden sentir representats per algun dels tres protagonistes i a més, vinculats amb la història per haver viscut experiències semblants.  

Així que sense més preàmbuls, vos deixem que disfruteu d’aquesta divertida rondalla del famós escriptor valencià Enric Valor.

Això era i no era, en un mas de la serra de Penàguila ( Sabeu on està ? Explicació) , vivia un pare amb els seus tres fills: Josep, el més major, valent i tossut, com el segon, en Jeroni, i en Tonet, el més menut, que era més xicotet i prim, però fort i treballador, a més d’enginyós i llest.
Tan bon punt aquests van ser més majors, el pare els va reunir per dir-los que ja era que veieren món, però ho farien per ordre cronològic: primer partiria en Josep i quan contara si ha trobat la fortuna o torne amb les butxaques buides, marxarà el segon, i després el tercer. Quan Josep es va disposar a partir, son pare li advertí: “Mai oblides aquest consell: No et fies mai d'home roig, ni de gos pelut ni de pedra redona”, però

j ell, que era molt gran i confiat, no li va donar molta importància a aquestes paraules.

Va caminar i caminar fins a trobar el riu Frainós,  ( Sabeu quin és? Doncs és l’afluent més gran del Riu Serpis. Com era molt perillós travessar-lo,  va buscar per on poder passar quan es va adonar de la presència d’un camí de pedres, grans i redones, per on podria creuar. Sense fer cas a la primera de les advertències del pare (que, sabrieu dir quina era aquesta?), començà a caminar pel camí, però en la tercera pedra, ben llisa i humida, va relliscar i va caure de cap al riu. Quasi s’ofega  però al final va poder agafarar-se a un esbarzer i fugir del riu.

Quan ja estava tot xopat, se’n va recordar de les paraules de son pare, (que quin era? “no et fies d’home roig, gos pelut i pedra redona”), però clar va decidir sense fer cas a son pare i seguir el seu instint, del qual es fiava més. Es va fer de nit, i ell no trobava ningun lloc on poder descansar, mentre pensava on podia parar a descansar va veure al final del camí una casa blanca, i va decidir anar cap allí per a dormir. Però… quan va arribar allí es va topar amb un petit gos molt pelut, (que com feia el gos? “guau-guau”).  Aquest com havia decidit no fer cas a les advertències de son pare, li va amollar una pedra al gos i aquest per a defensar-se va començar a soltar lladrucs i a mossegar-li la cama. L’amo de la casa pensant-se que es tractava d’un lladre, va eixir amb un bastó i va començar a soltar-li bastonades a Josep. Després de rebre diversos colps, Josep va poder escapar d’aquell rebombori que ell havia començat.

Va caminar fins ben tard i, cansat després de tant embolic, va decidir fer nit sota quatre pins que va trobar prop del camí. Quan es va despertar, s’adonà que es trobava davant d’un altre mas. Aquest era més gran que el que havia vist abans, i com que tenia molta fam, va decidir anar a demanar treball ahí.

Va trucar a la porta i aparegué un home de cabell roig i ulls blaus, però malgrat el que li va dir el pare, li va causar bona impressió. Aquest li va contar la seua història i de bona gana, l’amo li va contestar: “Sí que et puc ajornalar però has de saber les meues condicions: t'hauràs d'alçar quan cante el cuquello; després faràs tot el treball que et mane. Si estàs content, cobraràs cinc duros al mes i, si no ho estàs, et pegaré una pallissa, t'arrancaré dues corretges de pell de l'esquena i marxaràs sense cobrar ni un cèntim. En canvi si fas el que et mane i sóc jo el qui no està content, em pegaràs tu la pallissa, m'arrancaràs les dues corretges i podràs partir després rebre trenta duros”. En Josep va acceptar aquell contracte i se’n va anar a dormir.

Sobre la mitjanit, va començar a sentir-se des de la finestra el cuquelló (com feia el cut-cut?). Josep pensava que no podia ser, ja que els galls  canten de bon matí. Baixà corrent i es trobà a l’home roig. “Vinga, vinga –li va dir– avui has de sembrar tot el blat d’aquest sac”. Josep sabia que allò era molta feina per ell sol però no va dir res en recordar el tracte que havia fet. Va tardar tres dies sencers en acabar el treball,  sense haver menjat amb dures penes i en tornar, l'amo el va amonestar per haver tardat tant.

Al dia següent a mitjanit, altra vegada va cantar el cuquellot (que com feia? “cut-cut”). Josep es va alçar de mala gana i va baixar per a rebre les ordres del dia. Baix l’esperava l’amodel mas per a renyir-lo altra vegada... , després del bonegó li va manar la feina per a aquell dia, la qual consistia en anar a llaurar el bancal d’oliveres amb el gos i sols podia tornar quan aquest decidira. Després de rebre les instruccions, el amo li va donar a Josep un pa amb sardines per a ell i un pa amb cansalada per al gos. Josep va anar al bancal amb el gos, i quan va acabar va repartir el menjar, però el gos quan va acabar de menjar es fa estovar baix l’ombra d’un arbre i fins ben entrada la nit no va decidir tornar al mas.  

Així van passar un temps fins que un dia, l’amo envià Josep a Benillup. I direu, “com què Benillup? On està això?” Doncs bé, Benillup és un xicotet poble de la comarca del Comtat, al sud d’Alacant. I allí envià l’amo a Josep perquè fera unes tasques. Quan Josep arribà a Benillup va descobrir que el seu amo, en 2 anys havia tingut un total d’ 11 criats! Quina barbaritat! Així que Josep, cabrejat, en arribar al mas de nouli digué a l’home roig que no estava content, i aquest, tal i com havien acordat, li pegà una tremenda pallissa fent-li ferides per tota l’esquena.  Després d’això, tornà cap a casa adolorit, sense ànims i sense diners, pensant en la raó que tenia son pare amb el consell que li donà, (que era.. No et fies mai d’home roig, de gos pelut ni de pedra redona? )

Després li tocà provar fortuna a Jeroni (el germà mitja) que pensava que tot el que li havia passat al seu germà no li passaria a ell. Son pare féu el mateix: li donà els mateixos consells i el deixà partir. I mira tu per on tot va passar exactament igual que amb el germà gran i, finalment, va haver de tornar a casa amb la butxaca sense duros i amb ferides en l’esquena.
(ai! calla, calla! No em contes més, què mal!)

Ara era el torn d’en Tonet i, a pesar de les desconfiances del pare, en complir els divuit anys va marxar a la recerca de fortuna, conscient dels consells de son pare.

Com als seus germans, es va trobar davant del riu crescut per les tempestes i, recordant els consells del pare, va decidir no travessar-lo pel camí de pedres redones i va buscar una altra alternativa. Va caminar i caminar durant mitja hora fins que es va trobar un punt de troncs i va superar així aquella prova sense sofrir cap dany. Més tard es va trobar també amb el gos pelut i va amenaçar al seu amo dient-li que si no el lligava, el mataria amb la fona ( Sabeu que és una fona? doncs és un instrument format per una bossa pell i dues cordes que permet projectar objectes). Així va superar sense sofrir cap perjudici un altre dels infortunis  fins a trobar el mas de l’home roig.

Tonet, com els seus germans també va demanar feina a l’home roig, i ell li va donar les mateixes condicions, Tonet va acceptar sense pensar-ho. Després Tonet com era un xic molt curiós, va decidir anar a pegar una volta pel mas, i en una habitació va trobar a les tres filles de l’amo i les va veure tan boniques que sols va apartar els ulls quan l’amo el va descobrir.

Quan tan sols havia dormit unes tres hores, començà a escoltar-se el cant del cuquello (i què feia el cuquello? Cut cut) i Tonet, encara que no es fiava massa, baixà per a rebre les ordres de l’amo. Havia de fer el mateix que els seus germans. Se’n recordeu? Bé, per si de cas. Tonet hauria de sembrar tot un sac de blat al bancal de la carrasca. Però ell, molt sabut, va fer cas, i de quina manera! Tonet va fer un gran clot al camp, va ficar en ell tot el blat i el va tornar a tapar. En mitja hora ja ho tenia tot fet, va tenir temps de dormir una estona fins i tot! Tornà al mas, i l’home roig en veure’l no s’ho podia creure! Així que va anar a comprovar si havia fet bé la tasca i quan va vore el què havia passat s’enfadà molt. Sí, el treball estava fet, mal, però al cap i a la fi fet. I tonet, molt espavilat ell, li preguntà a l’amo si no estava content. I aquest de nou hagué de reprimir el seu cabreig.

L'endemà, quan va tornar a cantar el cuquello, el jove ja no estava al seu matalàs de palla, sinó que estava fora, esperant per tractar d'esbrinar qui feia eixe cant. Quan el va tornar a escoltar i va veure una misteriosa ombra, va llançar una pedra en la mateixa direcció amb tanta punteria que li va encertar en eixe estrany contorn i es va sentir un crit. Tant l'home roig com el nostre jove audaç, van anar corrent a veure què havia passat. Era la mare de l'home roig qui estava estesa a terra i, per tant, qui feia aquell cant. L'home roig va tornar a reprimir el seu cabreig pel pacte que havien fet mentre el jove tornava a la seua màrfega.

Els dies passaven i passaven, i Tonet, s’eixia amb la seua fins a tal punt, que l'home roig ja no sabia què fer. Un dia, va manar-lo a llaurar amb la companyia del seu gos amb les mateixes instruccions de no tornar fins que ho fera el gos, però en Tonet, molt llest ell, es va menjar la cansalada amb el pà i li va donar pà i sardines per a esmorzar al gos. Aquest, en acabar, va tornar corrent cap al màs mort de set per a veure aigua i, amb ell, Tonet. Altra vegada, l’amo va haver de reprimir la seua fúria enfront de la intel·ligència de Tonet.

L’amo ja no sabia que fer perquè Tonet era molt llest i sempre es burlava d’ell. Però quan estava a punt de rendir-se se li va ocórrer enviar-lo a pasturar el seu ramat de porcs. Tonet va acceptar i mentre passejava els porcs va trobar un home que els volia comprar. Tonet va acceptar i els va vendre amb la condició de que es quedava ell amb les cues i les orelles dels animals. Quant l’home se’n va anar i ell es v aquedar amb les cues, les orelles i un bon grapat de diners, havia de pensar una excusa per a explicar-li a l’amoque els porcs ja no estaven. Aleshores va decidir llençar les cues i les orelles dels animals a un aiguamoll ( un terreny amb aigua de form permanent), i se’n va anar corrent al mas a contar-li a l’amoel que havia passat. Li va contar que els porcs havien caigut en l’aiguamoll i que ell encara que els havia intentat traure com pesaven tant sols va aconseguir que s’enfonsaren més i que les orelles i les cues s’arrancaren dels seus cossos grossos.

Els dos van anar ràpidament cap a l’aiguamoll i en veure el panorama, l’home roig li demanà a Tonet que tornara a la casa i demanara tres pales a les seues filles per a poder traure els porcs d’aquell merder. Ell anà corrent i li va dir a les bessones que el seu pare, en compte de tres pales,  li havia demanat que els fera un bes. Elles no s’ho van creure, però Tonet per tal de convéncer-les, li va preguntar des de lluny a l’home roig: “A una o a les tres?”, i responguè: “A les tres!”. I ell, decidit, li va fer un bes a cada filla. Quan l’amo ho va veure ja no va poder reprimir-se més i va anar corrent a casa a renyir a Tonet. Aquest li va preguntar,  “que no està content amo?”, i aquest va respondre: “No, no i mil vegades no!”.

Com l'home roig havia trencat el tracte, Tonet va ser qui li va pegar la pallissa de la seua vida, fent-li ferides a  l'esquena i va cobrar 100 duros, tornant  d'aquesta manera a sa casa i impedint que l'home roig fes més mal a una altra persona. I conte contat, ja s’ha acabat.