P.27: RESSENYA LECTURA TÈCNICA

Una de les lectures d’educació literaria que hem tingut el gust de llegir durant el transcurs de l’assignatura és Gramática de la fantasía, una obra que ofereix una sèrie de tècniques, consells i propostes des de l’experiència de l’autor, Gianni Rodari, sobre com treballar l’escriptura, o més bé, la invenció de històries, incentivant el desenvolupament de la creativitat i la imaginació. 

 El llibre pertany a la col·lecció “Textos del Bronce” de l’editorial “Ediciones del Bronce”, concretament és un exemplar de la seua segona edició, publicada en Octubre de 1996. I tal com hem assenyalat anteriorment, el seu autor fou Gianni Rodari, un escriptor, pedagog i periodista italià, especialitzat en literatura infantil i juvenil i figura representativa de la Renovació Pedagògica italiana de la seua època. 

 Com hem explicat abans, Gramática de la fantasía tracta principalment de la fantasia, entenent aquesta com a l’art d’inventar històries. En 45 capítols, Rodari ens ofereix una gran diversitat de propostes, tècniques i conceptes realment enginyosos, tant per a l’època en què visqué l’autor com per a l’actualitat, que en tant que educadors, pares, mares, cosins, germans, etc., ens serveixen per a això, treballar l’art de crear històries fomentant la imaginació i la creativitat. 

 M’ha semblat una obra vertaderament valuosa i de gran rellevància per a l’Educació Literària. En primer lloc, perquè tot i que Rodari insisteix en què no es tracta d’un compendi de receptes, sí planteja una multitud de recursos educatius enginyosos i realment senzills que poden desenvolupar-se dins de l’aula. 

 D’altra banda, pense que el seu valor i el motiu pel qual aquesta obra agrada tant és perquè està narrada o explicada des de l’emoció. Una mostra d’açò, primerament, és el tractament que fa del que ell mateix anomena fantasia. Citant a Novalis, diu el següent “Si tuviéramos una Fantástica, así como tenemos una Lógica, estaría descubierto el arte de inventar”.  És bonic i pense que reflecteix l’estima que l’autor té pels contes, ja que la paraula fantàstica, és un adjectiu referit també a allò ideal, genial, millor... Altra mostra consistiria en què Rodari parla des de l’experiència personal, amb un to senzill, modest i humil que demostra quant ha gaudit treballant aquestes qüestions amb els infants. Pense que aquest component emotiu al qual em referisc és enriquidor perquè llegint aquesta obra podem contagiar-nos-en, i per tant, ser millors docents quant a la Fantàstica i l’Educació Literària. 

  A continuació, m’agradaria assenyalar una sèrie de capítols, tècniques i conceptes que m’han resultat especialment interessants. En primer lloc, per suposat, el binomi fantàstic. És fascinant, i molt veritable,  com tota la creació de contes es redueix simplement a dos elements. I en relació amb aquest concepte, voldria compartir que al llegir-ho, em va recordar a un joc que va inventar Buenafuente per als seus programes, anomenat Words. Aquest consisteix en el següent. El presentador diu una paraula al jugador, i aquest ha de respondre-li amb altra que mantinga relació, un vincle, suficientment reconeixible i identificable però que no siga obvi. Rodari diu el següent: “Hace falta cierta distancia entre las dos palabras, hace falta que una sea lo bastante extraña a la otra, y su acercamiento discretamente insólito, como para que la imaginación se vea obligada a ponerse en marcha para establecer entre ellas un parentesco”. Em dóna la sensació que el Words és també un binomi fantàstic. Però mentre que la clau del binomi fantàstic és trobar la relació entre dos elements suficientment estranys entre ells, el joc de Buenafuente tracta de trobar una paraula a partir d’una altra que estiga suficientment allunyada i que mantinga un vincle vertaderament original. Podríem dir que tant Words com el binomi fantàstic comparteixen el procés de trobar un vincle creatiu. 

  Pertanyent al capítol 5: Luz y zapatos, m’ha semblat interessant com a través de les històries dels xiquets podem indagar i descobrir sobre la seua subjectivitat. D’aquesta manera podem conéixer millor als nostres alumnes, mitjançant les seues invencions. També en relació amb com les històries són reflexe de la nostra subjectivitat, m’ha cridat l’atenció (pàg 30) les diferències que es produïen entre les històries de xiquets de camp i xiquets de ciutat als quals els oferien una mateixa situació. 

 Destacaria també el capítol que tracta l’error positiu. És realment admirable i constructiva la manera en què Rodari concep l’error. Entén aquest com una oportunitat no sols d’aprendre, sinó de crear una història, i amb aquesta, modificar eixe error i afermar un aprenentatge. 

 D’altra banda, una de les tècniques que més m’ha agradat és la del Prefixe arbitrari. És una manera ja no sols de dur a terme un procés imaginatiu molt significatiu de forma relativament fàcil i senzilla, ja que es parteix de termes que els xiquets i xiquetes coneixen, sinó de millorar la seua competència lingüística en tant que han de reflexionar amb profunditat sobre, en primer lloc, el significat del nom, en segon lloc, el del prefixe, i per últim sobre quines possibilitats té aquesta nova paraula. M’han encantat les paraules: “superfósforo” i “viceperro”. 

 No obstant això voldria assenyalar que he tingut algunes dificultats en captar certes referències, ja que el meu intertext lector de literatura italiana és, més bé, escàs. I d’altra banda, com a aspecte negatiu, el llibre mostra cert to masclista o sexista , donat que fa molts anys que s’escrigué.Malgrat això, ha estat una lectura d’allò més agradable i interessant, i molt recomanable en tant que futurs docents.