RESSENYA PRÀCTICA 26: CÀNON DE LA LIJ

Pel que fa a la tertúlia sobre l’educació literària, concretant el cànon de la literatura infantil i juvenil, m’ha sorprès que la majoria de companys que han participat, estan d’acord amb què cal crear una competència literària on s’integren també els clàssics. Però, el fet de plantejar-nos què és allò que es pot considerar un “clàssic”, o què entenem pel terme “clàssic”, ha estat el punt de partida per a començar a dialogar sobre aquesta temàtica. Així doncs, podríem dir que: “D’una banda, un clàssic és una excepció (en la mesura que no és un text comú, sinó un text rar, extraordinari, especialment pel fet de ser diferent i també millor, superior a la mitjana)” a més de “No s’inclou en un tot, s’allunya del corrent general imperant en el moment de la seva creació i presenta una singularitat que el destaca, que l’individualitza” (Borràs, 2013).

Al tenir aquesta idea clara, hem començat a reflexionar sobre el per què deuríem llegir els clàssics, és a dir, què és allò que ens poden proporcionar. Són molts els motius que ens porten a interessar-nos per aquests, entre els quals podríem destacar alguns aportats per Italo Calvino, com ara: “Toda relectura de un clásico es una lectura de descubrimiento como la primera”. Respecte a aquesta, em sembla realment interessant, ja que un llegir un clàssic, comporta una atenció i una competència literària adequada per tal de poder arribar a entendre’l i, fins i tot, reflexionar sobre aquest. Per aquest motiu, és com si d’alguna forma, mai acabares de descobrir el seu rerefons, ja que “Un clásico, es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir”. (Calvino, 1992). A més, afegeix que “Tu clásico es aquel que no puede serte indiferente y que te sirve para definirte más a ti mismo en relación y quizás en contraste con él”. Amb això, crec que és important destacar que és cert que molts cops concebem “els clàssics” com alguna cosa molt llunyana a nosaltres, com si no tingueren res a veure amb la nostra vida, però, des del meu punt de vista, els clàssics són com els nostres “avantpassats”, són en definitiva els referents que han teixit les obres de literatura actuals, que han influït en aquestes i que ho seguiran fent, ja que perduren en el temps.

Però, llavors, com a futurs docents, si considerem que s’han de llegir els clàssics, hem de resoldre la qüestió de com hem d’introduir-los en l’escola per tal de què sigui entretingut i a més, crear una bona competència literària. Aquí, és quan entren en joc els cànons que estableix Mendoza, entre els quals es troba el cànon escolar i el de l’aula entre altres. Pel que fa a aquest últim, és el professor el que actua com a guia i referent en les lectures i els “gustos literaris” dels alumnes. Així ho confirma aquest autor: “Considero esencial el papel del professor como orientador de las lecturas realizadas por sus alumnos”.  Però, aquest no només influeix en les preferències i referents literaris dels alumnes, sinó també en provocar, o no, el plaer per la lectura. Per aquest motiu, és cert que el mestre juga un paper realment important a l’hora de produir plaer per la literatura i a més, crear hàbits lectors. Per tant, segons Mendoza, el professor passa a ser “como un auténtico modelo de unas actitudes y hábitos lectores que sepa despertar en esos jóvenes lectores en formación el poder sugeridor de la lectura y el placer en el ejercicio de esa actividad”. D’aquesta manera, crec que els mestres, han d’estar ben formats pel que fa a les qüestions literàries, i no només han de tenir una ampla varietat i diversitat de recursos i referents, sinó també sentir-los, i transmetre'ls de forma sincera, amb passió i ganes. Aquest és un punt vital, ja que si el professor realment no té aquest entusiasme cap a la lectura, mai serà capaç de transmetre ni provocar el plaer per la literatura. No obstant, en el moment en què en l’aula es tracten aquelles obres que vertaderament siguen significatives per al professor, ja siga pel valor emocional que tenen o simplement perquè ha considerat oportú tractar-les, es podrà crear aquest interès i entusiasme cap a la lectura. Però, ara bé, això no vol dir que el professor haja d’imposar les obres que els alumnes han de llegir. No hem de confondre el professor-autoritari amb el professor-guia. Aquest últim, seria l’encarregat d’anar formant la base de la seva competència literària per tal de què en un futur, siguen ells mateixos els qui tinguen un criteri propi de selecció i un esperit crític, de manera que siguen capaços d’escollir de forma deliberada i conscient. Així doncs, potser la millor opció seria trencar aquests “llistats oficials” i començar a crear llistats personalitzats per als alumnes, ja que aquests tenen diferents necessitats, interessos o nivells educatius distints.

En síntesi, des del meu petit punt de vista, mai s’haurien d’oblidar els clàssics, ja que formen part de la història que ens envolta, i, eliminar-los, seria com ignorar part del nostre passat. Llavors, crec que com a futurs docents, la nostra tasca és no deixar mai trepitjar els esdeveniments passats, sinó analitzar-los i intentar entendre perquè en un futur, els errors comesos no tornen a ocórrer. A més, pel que fa al cànon, he de dir que un professor ha d’estar al corrent de les obres, considerant la diversitat de gèneres i de les noves temàtiques que van sortint dia a dia. Per tant, no existeix aquest llistat oficial del qual hem estat parlant, sinó que la literatura, s’hauria de concebre com quelcom més significatiu, que es pugui relacionar amb l’actualitat, amb la realitat vigent cada dia a l’escola, amb situacions amb què els alumnes es puguin sentir identificats en el moment en què estan llegint. Únicament d’aquesta forma, crec que podem arribar a formar petits grans futurs lectors.