RESSENYA 27: GRAMÀTICA DE LA FANTASIA. Introducció a l'art d'inventar històries.

En aquesta ressenya anem a parlar i a analitzar de forma crítica un assaig de pedagogia dirigit a pares, mestres o animadors, es a dir per a qualsevol persona que estiga en contacte amb xiquets. L’autor Gianni Rodari va voler que el títol de l’obra fora explícit, per la qual cosa, va decidir anomenar-lo Gramàtica de la fantasia: Introducció a l’art d’inventar històries. Aquesta obra no és un conte de fades, sinó que és més bé, una ferramenta per a poder desenvolupar les capacitats cognitives dels nens en quant a crear històries.

Aquest llibre va ser escrit en 1973, encara que jo he llegit la segona edició impresa en 1998 a Barcelona, per Ediciones del bronce. Aquesta obra a pesar de que es va escriure fa molts anys i que presenta algunes paraules arcaiques, té idees que estan a l’ordre del dia i que poden ajudar en l’actualitat a moltes persones.

Com hem dit abans, Gramàtica de la fantasia no és un llibre com qualsevol altre, ja que està basat en les vivències de l’autor durant la seua estada en la ciutat de Reggio Emilia, una zona d’Itàlia des d’on han eixit moltes propostes de pedagogia constructivista, la qual pretén donar al xiquet coneixements i potenciar la seua intel·ligència per a que ell puga ser lliure, tot açò afavorint l’error creatiu, perquè no sempre aquest s’ha de considerar una cosa negativa, sinó que tot el contrari, a partir de l’errada s’ha de potenciar l’aprenentatge i la creativitat per a solucionar-lo. 

En aquesta zona cultivadora de didàctiques innovadores és on l’autor impartia classes, per això trobem molts diàlegs i reflexions en els capítols, ja que simula la interacció que hi ha entre els alumnes i el professor. Són moltes les activitats que es mostren al llibre, les quals han sigut provades prèviament abans de redactar-les per a que altres persones les puguen utilitzar. El fet de que el llibre estiga escrit en eixa regió també ens dificulta la lectura a pesar de la traducció, ja que no tenim l’intertext necessari per a comprendre totes les referències que l’autor realitza sobre llibres, autors o clàssics de la llengua italiana. 

Cal destacar un fet al qual l’autor li ha donat molta importància, ja que ell no ha volgut mai crear un sistema rígid al qual la gent hauria de cenyir-se per a desenvolupar la creació i la facilitat de crear històries per part dels xiquets, ni tampoc pretenia que s’impartiren les seus idees com una matèria estrictament acadèmica més. Ell ho proposa com a una invitació a l’art d’escriure històries per a xiquets, i ajudar als mestres a aconseguir-ho. Són tècniques generals, les quals poden ser traduïdes a diferents idiomes, ja que la estructura i les idees no varien amb la llengua. 

Aquest llibre presenta una gran qualitat literària ja que a pesar de que s’utilitza un lèxic molt simple, i estar molt fragmentat, la lectura d’aquesta obra és molt profunda i reflexiva pel simple fet de que no has de quedar-te en una lectura superficial, sinó que es pretén que a partir de les idees aportades per l’autor tu puges crear les teues pròpies activitats d’aula i aplicar-les a projectes juntament amb altres matèries. També és molt remarcable la connexió emocional que transmet l’autor a l’hora d’escriure, ja que aconsegueix fer-te sentir una estima especial cap a la literatura, el seu ús en els infants i com de bé ho passava ell amb la seua feina.

Després d’aquesta petita introducció de l’obra, cal destacar que és un text molt rellevant en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. L’autor pretén donar tant als mestres com als alumnes tècniques mitjançant les quals ells puguen desenvolupar una història, a partir de coses simples les quals no tenen res a veure amb els típics quadres organitzadors que ens donaven a nosaltres per a escriure una història composada pel plantejament, nus i desenllaç. Una característica que cal destacar d’aquesta obra és la concepció de creativitat no com a originalitat, sinó com a pensament divergent. Aquest pensament es desenvolupa mitjançant tècniques com el binomi fantàstic, el qual dona importància a la relació que donen els xiquets entre dos conceptes. 

Una de les idees que m’ha suggerit aquest llibre és el fet de que aquestes tècniques poden utilitzar-se en qualsevol lloc, tant siga en l’aula de l’escola o baix l’ombra d’un arbre, ja que no necessiten de material per a la creació d’històries, sinó que hi ha prou amb un grup d’alumnes i la seua imaginació per a inventar aventures. Com que aquestes idees em van agradar tant vaig decidir utilitzar-les en una acampada que vam fer el cap de setmana passat i on els xiquets van disfrutar d’una tarda plena d’aventures i de contes protagonitzats per criatures imaginàries que ells creaven a mesura que la història anava evolucionant.

Un altra funció de la literatura, la qual no és molt coneguda per la gran majoria de mestres, és la d’utilitzar-la junt amb altres continguts curriculars per a ajudar a interioritzar millor els conceptes a partir d’aquesta combinació de intel·ligències. Un cas que mostra l’autor en el llibre és l’ús de la literatura en l’aprenentatge matemàtic com es pot veure en aquest fragment: “ Pero la mente es una sola y no hay en ella un Rincón que pueda permanecer ajeno a los movimientos y a la actividad mental, sea voluntaria o no. El cuento, sin saberlo, es también un ejercicio de lógica. Y es difícil trazar un límite entre las operaciones de la lógica fantástica y las de la lógica sin adjetivos.” (Rodari:1996). L’autor pretén utilitzar la història per a emfatitzar els conceptes matemàtics, ja que d’aquesta manera aquets són integrats millor pel xiquet que si se li explica un concepte de forma freda i esquemàtica, perquè els xiquets sempre recorden amb més facilitat els contes. Per aquesta mateixa raó, un mestre meu de valencià que vaig tenir en el 5é curs de primària  ens ensenyava a través de rondalles paraules o frases fetes que no estaven ben dites en valencià, o altres conceptes com els diftongs o els accents els quals són més complexos que en castellà. 

Una cosa que m’ha sorprès molt, és el poc que la societat ha avançat en aquest tema de la utilització de la literatura conjuntament amb altres matèries, el desenvolupament de la creativitat o de la mentalitat lliure, ja que l’autor en un capítol on tracta els temes tabú de l’època, i amb el qual vol trencar barreres en temes com la “caca”, expressa la seua voluntat de que en l’any 2017 no hi hagen estes barreres entre paraules, però és molt simple de veure que aquestes no s’han trencat i que segueixen agafant força ja que no es tracten a cap àmbit ni dins ni fora de l’escola, per tant els xiquets no poden establir una relació de proximitat amb elles. 

També és important el fet de tractar els diferents gèneres que hi ha perquè cada un pot potenciar una capacitat diferent en el xiquet, així ho afirma l’autor quan defensa la importància de la lectura de còmics, però el mateix ocorre amb la poesia o el teatre, ja que el gènere narratiu sembla ser el més treballat a l’escola i per tant molts altres gèneres són desconeguts pels alumnes. 

M’agradaria remarcar la importància del punt de vista de l’autor sobre els errors comesos pels nens, ja que com diu ell en un dels capítols: “De un lapsus puede nacer una historia, no hay en ello ninguna novedad.” (Rodari: 1996). Eixa forma de concebre l’error de l’alumne com a un lapsus del qual es poden extraure idees i es poden aprendre nous conceptes em sembla molt interessant per a tots els mestres, de fet, crec que hauria de ser una norma ja que al xiquet se li castiga quan falla en compte d’ajudar-lo a aprofitar els errors, aquesta visió negativa pot produir en l’alumne depressió o llevar-li la curiositat que aquest puga tenir per la literatura o qualsevol altre camp. Per a evitar això una proposta podria ser corregir els textos escrits pels xiquets en un color diferent del roig, ja que aquest comporta connotacions negatives, i si es corregeix en verd, blau o taronja el xiquet pot veure-ho com a un suport positiu per a millorar en compte d’un suport negatiu. 

Per totes aquestes raons i altres motius recomanaria la lectura d’aquest llibre a pares, mares, docents, monitors... o qualsevol persona que tinga un contacte amb el món dels xiquets, perquè aquests aprenen constantment en tots els actes de la vida diària. Per la qual cosa, aquestes tècniques poden ajudar a molts adults a controlar la addicció a les noves tecnologies, si mantenen als nens entretinguts creant històries i donant-los a conèixer nous mons i noves experiències, després aquests nens poden compartir-les amb els amics. A més, també ajuda a formar una unió entre xiquet-adult que s’està perdent actualment pel ritme marcat per la societat i sense adonar-nos-en estem perdent el temps més valuós dels infants. A més a més, els nens moltes vegades l’únic que volen és passar temps amb tu i demanen que els contes la mateixa història una i altra vegada pel simple fet d’escoltar la teua veu o de disfrutar de la teua companyia.